“Tubular Bells“, el disc impossible que va revolucionar la música, està d’aniversari

El 25 de maig del 1973, un jove Mike Oldfield, de només 19 anys, publicava un àlbum que ningú sabia molt bé on encaixar. No era exactament rock, tampoc música clàssica ni una cosa fàcil de resumir. Però hi havia alguna cosa en aquell so estrany, hipnòtic i ple de capes que va acabar atrapant el món. Així naixia “Tubular Bells“, un dels discos més influents (i també més inclassificables) de la història recent de la música. 

El més sorprenent és que Oldfield pràcticament ho va fer tot ell sol. El músic britànic va gravar desenes d'instruments, des de guitarres i orgues fins a percussions i sons poc habituals, construint una obra que semblava avançar com una pel·lícula: lenta, misteriosa i plena de girs inesperats.

El seu inici, gairebé inquietant i hipnòtic, va acabar convertint-se en un dels fragments musicals més reconeixibles de tots els temps gràcies a “L'exorcista“, pel·lícula que va disparar encara més la popularitat de l'àlbum i el va portar a milions de persones que probablement mai no havien escoltat una cosa semblant. 

Però el secret de “Tubular Bells“ no va estar només en aquesta melodia inoblidable. El disc sorprenia perquè no seguia regles. Canviava de ritme constantment, barrejava sons impossibles i aconseguia que instruments completament diferents convisquessin sense destorbar-se.

Amb el temps, l'àlbum no només ha estat considerat una obra clau del rock progressiu i la música instrumental, sinó també el gran impuls inicial de Virgin Records, un segell que acabaria marcant època. 

Ara, 53 anys després, “Tubular Bells“ segueix sonant igual de rar, valent i fascinant. I potser aquí està part de la seva màgia: mai no va intentar assemblar-se a res.