Seixanta anys de ‘Satisfaction’
La llegenda explica que ‘Satisfaction’ va néixer la nit del 7 de maig del 1965, quan Keith Richards, sol a l'habitació d'un hotel de Clearwater, a Florida, es va despertar enmig de la nit amb la ment ennuvolada pel son, va agafar la guitarra, va començar a tocar i va trobar un riff magistral. Abans que aquestes notes poguessin esvair-se, Richards va buscar ràpidament el seu reproductor de cassets Philips, i va començar a gravar en una cinta de 90 minuts un fragment de la melodia. L’endemà, en revisar la cinta analògica, va escoltar un breu fragment d’aquell riff cru i hipnòtic de tres notes. Després, el so d’una pua caient a terra i quaranta-cinc minuts de roncs.
A Richards aquests acords li van semblar interessants, així que va decidir portar la cinta a Mick Jagger, i aquest va acabar d'escriure el tema. Les seves Satàniques Majestats, els cinc impertinents britànics que componien els Rolling Stones, es van ficar el 12 de maig de 1965 als estudis RCA de Hollywood i van gravar la cançó sense floritures, de manera sòbria, directa.
Dies després, el 6 de juny, ‘(I can’t get no) Satisfaction’ va sortir als Estats Units i en poc temps va arribar a ser número 1 a banda i banda de l'Atlàntic. Va ser el primer tema dels Rolling Stones en assolir aquesta posició tant als Estats Units com a Gran Bretanya, consolidant la seva fama global.
“Tenia tots els ingredients”, va explicar el mateix Mick Jagger en una entrevista el 1995 a la revista Rolling Stone, destacant que l'èxit de la cançó es devia a “un títol molt enganxós”, “un riff inoblidable”, “un gran so de guitarra” i una lletra que “encapsulava el sentiment”. I caldria afegir-hi les múltiples lectures que evoca la frase ‘(I can't get no) Satisfaction’: des de la desil·lusió social fins a la insatisfacció sexual, passant per la més que possible frustració dels Stones davant la indústria musical o la seva angoixa davant la creixent pressió comercial de què eren víctimes.
Però, sobretot, la cançó recollia l'esperit d'una època d'efervescència cultural on els joves començaven a desafiar les convencions socials ia oposar-se al consumisme desenfrenat. I la lletra, a més de les seves connotacions sexuals, expressava decepció davant del conformisme i el rebuig de la publicitat invasiva i la superficialitat de la societat. "La cançó parla del sentit d'alineació, de no aconseguir trobar res d'autèntic en un món ple de missatges buits", en paraules del mateix Jagger.
Seixanta anys després del seu aterratge mundial, ‘(I can't get no) Satisfaction’, el gran himne dels Rolling Stones continua sonant amb la mateixa força. L’han versionat Otis Redding, Devo, The Residents, Dolly Parton i Britney Spears. El seu riff de guitarra ha estat samplejat, parodiat, imitat, capgirat, estudiat i reverenciat a parts iguals. L’enregistrament és present en museus, figura a totes les llistes de les millors cançons del segle XX, apareix en infinitat de bandes sonores i encara s’escolta per la ràdio.
I és que, mentre hi hagi algú insatisfet amb tot allò que ens envolta, aquells vuit acords de guitarra distorsionats, amb un riff diabòlic, i aquella frase omnipresent seguiran sonant amb tota la seva màgia.
