‘Santa nit’, la nadala més versionada que es canta en 300 idiomes
Les nadales són els cants més populars quan és l'època nadalenca. I és que les lletres i la música són la banda sonora d'aquesta època de l'any. Tant és així que centenars de països comparteixen les mateixes cançons, traduïdes a cada idioma. I entre totes, destaca l'emotiva 'Santa nit'. Una cançó que deixa un missatge que ressona entre les famílies de diverses cultures i tradicions, convertint-lo en un símbol universal del Nadal.
Considerada un himne de pau, 'Santa nit' es va cantar per primera vegada el 24 de desembre del 1818, durant la Missa del Gall, en una església d'Oberndorf, prop de Salzburg. L'autor de la lletra va ser el capellà Joseph Mohr, qui dos anys abans havia escrit un poema de sis estrofes -ara en són tres-, conegut com ‘L'any sense estiu’, perquè un fred molt intens i inusual a l'estiu, sumat a les pluges sense aturador, va destruir collites i va escampar la fam. Aquest desastre climàtic va agreujar les penúries que ja vivia l'Europa central després de les guerres napoleòniques (1792-1815). Mohr va demanar ajuda per a la melodia al mestre d'escola i organista Franz Xaver Gruber. L'obra, però, es va fer per a cor i guitarra perquè l'orgue de l'església estava danyat.
Després d'aquella primera vegada, els dos amics es van separar, però la cançó es va començar a popularitzar. Va ser, sobretot, gràcies a les famílies tiroleses de cantaires, que la van portar per fires arreu d'Europa. També hi va influir l'actuació que una de les famílies d'artistes va fer davant de l'emperador Francesc I d'Àustria i del tsar Alexandre I de Rússia. Ciutats com Leipzig, Sant Petersburg, París, Londres i, més enllà, Nova York, van acollir amb entusiasme la nadala. Tant és així que Bing Crosby, que ja l'havia convertit en "best-seller" als anys 30, la va portar a la petita pantalla el 1948.
‘Santa nit’ ha esdevingut la nadala més famosa de tots els temps. Interpretada en 300 llengües i per artistes com Elvis Presley, Mariah Carey i Aretha Franklin, des del 2011, figura a la Llista del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO.
