Per què es dispara el preu dels vinils?

Col·leccionar vinils el 2025 és una afició cara. El que fa anys era gairebé un símbol heroic de resistència davant la preponderància del digital avui s'ha convertit en un luxe. Si abans comprar un d'aquests discos era una forma accessible de gaudir de la música en alta qualitat, ara cal pensar molt quina serà la propera adquisició. 

Els preus dels vinils han augmentat un 24% en els últims cinc anys, segons un estudi de Discogs, una de les bases de dades sobre música més grans. Una edició estàndard costa generalment entre 30 i 50 euros. I si es tracta d'una edició especial o d'aniversari pot arribar als 70 sense cap problema i fins i tot arribar als 300 euros. És una tendència que no té aspecte de desaccelerar i que posa en perill el ressorgiment del plàstic negre com a format físic preferit pel públic.

A tall d’exemple, entre el 2023 i el 2024 les vendes de vinils als EUA van caure un 33,3%, més que els CD (19,5%) o els àlbums digitals (8,3%). No és casualitat que aquesta reculada coincideixi amb uns preus a l'alça que estan convertint l'experiència més física que proporciona el vell elapé en un dispendi només apte per a elits. Dit d'una altra manera, el vinil ens segueix agradant, però cada cop ens podem permetre comprar menys. 

Les causes d'aquest fenomen són diverses, però tot comença pel desequilibri entre l'oferta i la demanda. Fabricar un vinil és un procés lent i artesanal que en realitat s'emprèn en poques plantes de producció a tot el món. El ressorgiment del format ha generat una pressió addicional sobre les fàbriques que són capaces de fabricar-los a gran escala. Això dilata els temps de producció i genera un efecte embut, cosa que fomenta una bombolla al mercat on alguns discos arriben a preus prohibitius.

A tot això cal sumar-hi l'escassetat de primeres matèries. El PVC, que és el plàstic amb què es fan els vinils, és més car. I fer vinils de colors o edicions especials és més costós. Això sense incloure l'art del disc, la funda, els elements físics i la mà d'obra. Tampoc convé oblidar que com que és pesat i delicat, ja té uns costos logístics i de transports més alts. 

El fet que molts llançaments limitats o per a col·leccionistes siguin tan cobejats fa que les discogràfiques s'aprofitin de la conjuntura. Si hi ha fans disposats a pagar més per una experiència premium, els preus pugen automàticament. No és estrany llavors que si un artista com Bruce Springsteen anuncia una caixa amb nou vinils de material inèdit, “Tracks II: The lost albums“, aquesta es comercialitzi a un preu de 320,90 euros.

L'informe de Discogs també detecta que certs gèneres han experimentat una inflació més gran. Per exemple, els preus dels vinils de música electrònica i hip-hop s'han incrementat més que els de rock i jazz. Això és degut a la menor quantitat de còpies premsades i a l'interès dels col·leccionistes i DJs per les peces rares i exclusives. 

Malgrat tot, el vinil continua sent un format apreciat per la calidesa sonora i el valor tangible, però no s'espera que el preu baixi a curt mitjà termini. Al contrari, la guerra aranzelària empresa per Donald Trump podria encarir-ho indirectament. L'augment dels costos de producció i les disrupcions a les cadenes de subministrament podrien influir en el preu final d'aquests productes. Al consumidor mitjà li queda seleccionar molt i reduir les seves compres, tot esperant que, potser en un futur proper, el mercat s'ajusti i el format físic més sofisticat no estigui tan sols a l'abast dels més acabalats.