Mor Quincy Jones, un dels grans productors de la història musical
Quincy Jones, un dels músics més polifacètics de les últimes dècades, amb contribucions importants a gèneres com el jazz, el pop, el funk o el soul i productor d'algunes de les estrelles més destacades de la música, moria als 91 anys al seu domicili de Bel Air (Califòrnia), el passat diumenge 3 de novembre.
La seva figura en el món de la música, amb una carrera de més de 60 anys, era tan respectada que Jones era conegut només amb l'apel·latiu de "Q". Va trencar barreres creatives: músic, compositor, productor, director, arranjador, artista, propietari i executiu d'un segell discogràfic, productor de cinema i televisió, editor de revistes i fins i tot filantrop.
Quincy Jones va ser únic, sobretot com a productor. La seva màgia és evident en algunes de les fites més rellevants de la música popular nord-americana del segle XX, com ara els discos de Michael Jackson “Off the wall“ (1979), “Thriller“ (1982) i “Bad“ (1987). El seu currículum com a productor també inclou àlbums de Frank Sinatra, Aretha Franklin, Dizzy Gillespie, Sarah Vaughan, Donna Summer, George Benson i Little Richard, entre d'altres. És a dir, forma part d'alguns dels capítols principals de la història musical dels Estats Units, especialment del jazz, el pop, el soul i la música disco.
Membre del Saló de la Fama del Rock & Roll, Quincy Jones és el tercer artista que més premis Grammy ha guanyat, 28, per darrere de Beyoncé (32) i George Solti (31). També va ser el productor de la cançó ‘We are the world’ (1985), composta per Michael Jackson i Lionel Richie i interpretada amb finalitats benèfiques per un estol d'estrelles com ara Stevie Wonder, Bob Dylan, Tina Turner, Bruce Springsteen, Dionne Warwick i Al Jarreau, entre d'altres.
A més, també va ser un destacat compositor de bandes sonores de pel·lícules com “A sang freda“ (Richard Brooks, 1967), “En la calor de la nit“ (Norman Jewison, 1967), “Un home per a Ivy“ (Daniel Mann, 1968), “La fugida“ (Sam Peckinpah, 1972), “El mag“ (Sidney Lumet, 1978) i “El color púrpura“ (Steven Spielberg, 1985). Tot i no guanyar cap Oscar, sí que va tenir set nominacions.
Nascut a Chicago el 14 de març del 1933, i instal·lat amb la família a Seattle el 1945, Quincy Jones es va introduir en la música com a trompetista, i de seguida va destacar com a arranjador. El jazz va ser el seu primer camp d'acció, sobretot quan va començar els estudis a l'escola de música de Berklee, a Boston. El gran salt va arribar quan va formar part de la banda de Lionel Hampton, per a qui també va fer arranjaments. També va treballar amb Ray Charles, Sarah Vaughan, Dinah Washington, Count Basie i Duke Ellington. Paral·lelament, va anar desenvolupant una carrera com a líder, navegant en diferents tendències del bebop i el modern jazz. El primer àlbum al seu nom va ser “This is how I feel about jazz“ (1957). Entre aquest disc i “Back on the block“ (1989), Jones va recórrer diferents camins del jazz, el pop i el soul, una trajectòria culminada amb èxits com ‘Ai no corrida’, una de les cançons de l'àlbum “The dude“ (1981).
