Adeu a Rick Davis, cofundador de Supertramp
Rick Davies, cofundador, vocalista i teclista del mític grup britànic Supertramp. ens deixava als 81 anys, a la seva residència de Long Island (Nova York), després d'una llarga malaltia. Amb la seva mort, el 5 de setembre, desapareix una de les figures més discretes però essencials del rock simfònic i progressiu dels anys setanta i vuitanta, un músic que, lluny de cercar protagonisme, va ser capaç de donar forma a una de les agrupacions més influents de la seva època.
Nascut el 1944 a Swindon, Anglaterra, Davies va començar en el món de la música des de petit, primer amb la bateria i més tard amb els teclats, que es convertirien en el seu segell personal. El 1969 va publicar un anunci a la premsa musical britànica buscant companys per formar un grup. Aquella trucada va ser contestada per un jove Roger Hodgson, amb qui acabaria compartint l'aventura més transcendent de la seva vida artística. Junts van comptar amb els membres originals Dougie Thomson, Bob Siebenberg i John Helliwell.
El projecte, inicialment anomenat Daddy, aviat va adoptar el nom definitiu de Supertramp, inspirat en un llibre de viatges de William H. Davies. Durant els primers anys, la banda va travessar alts i baixos i canvis de formació, però a mitjans dels setanta va aconseguir consolidar un so únic, barreja de rock progressiu, pop melòdic i pinzellades de jazz.
La particular química entre Davies i Hodgson es va materialitzar en àlbums icònics com “Crime of the century“ (1974) i, sobretot, “Breakfast in America“ (1979), un disc que va vendre més de 20 milions de còpies, va guanyar dos Grammys i va consagrar la banda com a fenomen global. Hodgson aportava melodies lluminoses i de fàcil arribada al gran públic, com ara ‘Give a little bit’, ‘The logical song’ o ‘Dreamer’. Per la seva banda, Davies imprimia un caràcter més ombrívol i reflexiu, que va donar vida a temes immortals com ‘Goodbye stranger’, ‘Bloody well right’ i ‘Take the long way home’. Cançons que es van convertir en himnes de tota una generació.
Tot i que Roger Hodgson va abandonar el grup el 1983 per iniciar la seva carrera en solitari, Davies va mantenir viu el nom de Supertramp, liderant noves gires i discos que, encara que amb menys repercussió, van seguir atraient una base fidel de seguidors. A diferència d'altres artistes de la seva generació, Davies es va mantenir allunyat de la fama mediàtica i va cultivar un perfil baix deixant que la seva música parlés per ell.
Després de l'àlbum “Famous last words“ (1982), Hodgson va decidir abandonar la banda per iniciar la seva carrera en solitari, però Davies va mantenir viu el nom de Supertramp fins al 1988, liderant noves gires i discos que, encara que amb menys repercussió, van seguir atraient una base fidel de seguidors. A diferència d'altres artistes de la seva generació, Davies es va mantenir allunyat de la fama mediàtica i va cultivar un perfil baix deixant que la seva música parlés per ell.
La mort de Rick Davies marca el final d'una èpica. La seva veu greu, inconfusible en contrast amb el to agut de Hodgson, i el seu mestratge al piano deixen una empremta indeleble a la història del rock. Supertramp, més enllà de les xifres de vendes i gires multitudinàries, s’ha convertit en la banda sonora de milions de vides gràcies a la capacitat de combinar sofisticació musical amb una emotivitat universal.
